Osonament va acollir divendres la Jornada anual de Professionals on es van treballar diferents temes com el Codi Ètic i de bon govern, es van explicar diferents programes encetats el 2018 i es van presentar els objectius de 2019. Les persones externes convidades en aquesta ocasió van ser dos professionals dels inicis de la institució, Josep Maria Caralt i Montse Bordas, els quals van fer un bon exercici de memòria històrica. Els dos psicòlegs van fer un repàs dels primers anys de l’entitat coincidint amb els 40 anys de la Fundació, que celebrem aquest any.
“Sento una immensa satisfacció de veure tantes persones treballant pel benestar de les persones”, va començar Caralt, referint-se als professionals d’Osonament reunits a la sala. “És increïble com de la llavor que vam posar nosaltres, això s’ha convertit en un arbre tan frondós per donar ombra i frescor a les persones”. Segons va explicar, l’aleshores anomenat Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona, “va sorgir de la motivació de diferents professionals que ens movíem per la vocació d’ajudar els infants. El context social ens va ajudar molt. Les escoles i les AMPES estaven molt sensibilitzades pels infants que no s’adaptaven i nosaltres teníem clar que volíem implementar un servei obert a totes les problemàtiques”.
Caralt havia acabat la carrera, havia fet pràctiques en un parell dels anomenats Centres Mèdic Psicopedagògics de França i va replicar aquest model al nou centre juntament amb els seus companys Jordi Folch, Carme Casellas, Núria Mata, Bernat Bauzà i Carme Ventura. La característica principal del model eren els equips multidisciplinaris, que atenien de forma integral els infants. El CMPPO feia tasques de prevenció, a més de l’estrictament assistencial. Caralt també va explicar que al cap de pocs anys, el CMPPO va assumir les funcions d’un Equip d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, fet que va comportar molta feina als pocs professionals del centre i haver de reconduir els objectius i l’equip.
La Montse va entrar uns anys més tard. Ella recordava que “volíem oferir un servei de qualitat de caràcter públic. El fet de treballar en equips mutlidisciplinaris ens va permetre aprendre molt els uns dels altres. Treballar en equip et donava molta riquesa” i ho comparava amb el fet que, en canvi, ara, “l’atenció és cada cop més individualitzada”. Bordas recordava la posada en marxa per part del CMPPO del primer Centre d’Atenció Psiquiàtrica Infantil i Juvenil Primària (CAPIP) passant a la xarxa pública uns serveis que fins llavors, el CMPPO havia hagut de cobrir sense el suport econòmic explícit de l’administració. A la pràctica, va suposar dividir l’entitat en dos blocs assistencials: la psiquiatria clínica (CAPIP) i el servei de logopèdia i psicologia infantil (amb la fórmula econòmica de sempre). Aquests canvis van suposar que als anys noranta “una part de l’equip tornés a començar de zero, seguint les directrius del Departament de Salut”.