Avui hem celebrat els Jocs Florals i hem donat a conèixer els guanyadors i guanyadores del concurs de poesia, narrativa i dibuix, que girava al voltant del tema “Jordina, una princesa diferent”.
El premi de poesia ha estat per l’obra “Santa Jordina, una princesa diferent, de Sílvia Palomera. El premi de narrativa ha estat per l’obra “Salvem el món, Jordina”, de Montserrat Garcia; mentre que el premi de dibuix ha estat per l’obra “Santa Jordina i l’espiral de la seva pròpia lluita”, de la Rosa.
Moltes felicitats a tots els premiats, premiades i participants!!
La jornada prèvia a Sant Jordi també ha comptat amb la presentació d’“Alina”, a càrrec del seu autor, Toni López. Aquest còmic, que podeu trobar a les llibreries, té com a protagonista una noia molt aventurera que s’endinsa el bosc i es va trobant amb tota una sèrie de personatges ben especials!
POEMA PREMIAT:
Santa Jordina, una princesa diferent
Marc és un pagès,
que fa la seva feina com si res,
cuidant el seu tros,
se sent content i orgullós.
Però, el temps, va canviant,
molts companys el camp van deixant,
és la fera de la sequera,
que els vol fer anar enrere.
El sobirà s´ho mira des de la finestra estant,
allí, resta expectant.
Jordina, la seva filla que és molt viva,
el fenomen estudia.
Decideix entrar en acció,
farà una revolució,
doncelles el poder veniu,
farem regadiu.
Jordina lluita i mata la fera
a cops de “manguera”,
i en Marc queda tan encisat,
que del cel cau un ruixat.
NARRATIVA PREMIADA
Salvem el món, Jordina!!
La Jordina mirava per la finestra de la cuina el seu arbre pler d’ocells, fent xivarri. Tenia poques fulles, i les flors encara no havien sortit.
El món estava ben girat. Ja no recordava quan jugaven tots sota la pluja que de ben cert, és el menjar de la terra. Ara notava com els dragonets que governaven el inframón estaven enfadats i demanaven als seus Deus ajuda contra els humans.
Havien tancat els camins de l’aigua com a càstig pel desgavell que s’havia produït amb la Natura d’un temps ençà.
La Jordina somiava amb córrer amb els seus companys, com abans, entre els arbres, trepitjant la pinassa, l’herba verda i collint els bons fruits del bosc. Ara ja no podien fer-ho. Tot estava vigilat i controlat per un estat repressiu.
La Jordina pensava com acabar amb tot, tornar a la justa normalitat per viure. Ella era la princesa de l’antic poble. Una princesa sense estat, ni castell, ni res de res. Però a ella li agradava més així, una més del seu poble.
Va trucar als seus amics Pau i Mariona i van quedar en veure’s en un parell d’hores, abans que comences el roig al cel.
Sortint de casa, va córrer fins el punt de reunió, mirant de no cridar l’atenció dels guàrdies draconians que encerclaven els pobles. Tot seguit va trobar els seus amics i començaren a caminar fins la font dels pardals, seca i polsosa. Allà van poder obrir la reixa que tancava una de les entrades als túnels. Aquest accés sabien que no estava ben controlat ja que ningú tenia ganes ni forces per apropar-s’hi.
La Jordina, en Pau i la Mariona, varen entrar i emprengueren el camí. Tenien por però no ho mostraven. Tenien esperances i això els feia seguir endavant. Varen arribar a una bifurcació on encara entrava la llum del dia; cada un d’ells va escollir el seu camí i començaren a caminar. Al poc temps, comunicats com estaven entre ells amb els radioreceptors, es quedaren sols. La Jordina intentava parlar amb ells, però no li responien, creia que tot s’havia acabat pels seus estimats amics. Els havien trobat. Va tancar els ulls i els hi va dir adeu mentre una llàgrima li queia per la galta. Tenia por, molta por, però va continuar caminant pels túnels cada vegada més estrets i foscos.
Desprès d’una llarga estona, va trobar el centre. El gran cau del Drac Major. Amagada, veia com tots els dracs, de diferents mides i colors, veneraven al seu ídol.
La Jordina, ella, sola, oculta per les ombres, es va anar acostant, en silenci i sense pensar-s’ho gaire. Al poc ja es trobava a l’esquena del Drac Major i, de mica en mica, va treure l’arma que havia escollit com a verí mortal pel seu enemic, l’enemic del seu poble. Una rosa vermella, amb tija forta i fulles verdes. La darrera flor del seu jardí.
Sense pensar-ho dues vegades, va pujar al tron i va clavar-li al cor, ben fonda, aquella senzilla flor que havia de salvar al món.
El Drac Major va donar un bram aterridor, de mort. I del seu cor negre van començar a sorgir rajolins d’aigua, i els fils transparents es transformaren en rierols i començaren a sortir pels túnels arrossegant ben lluny els deixebles del tron per sempre més.
Fora, el poble aclamava a la seva lluitadora al veure sorgir preciosos salts d’aigua de la muntanya, inundant els camps assedegats esperant la renaixença de la natura.
La Jordina, a la llunyania, s’ho mirava i plorava pels seus amics perduts i per la vida, que en res, tornaria a omplir els camps, les muntanyes i, esperava, el món sencer.
Està ben vist que ella és i serà una princesa diferent.
DIBUIX PREMIAT:
“Santa Jordina i l’espiral de la seva pròpia lluita”
