Adrià Ballús, premiat al V Concurs Literari Jordi Pujiula amb l’obra “Dualitat i matisos”

Adrià Ballús, vinculat a Osonament, ha estat un dels guanyadors del V Concurs Literari Jordi Pujiula, certamen que ret homenatge a la persona i la trajectòria d’aquest psiquiatre i humanista i que fa 10 anys que organitza el Servei de Rehabilitació Comunitària en Salut Mental del Ripollès. Els altres premiats són Toni Vilà, del Club Social El Far de La Garriga, Quim Viñas del SRC Ripollès i Marta Isús del SRC Tremp.

El lliurament dels premis es va celebrar a la Sala Abat Senjust de Ripoll el passat dissabte 10 d’octubre. Podeu veure l’acte a la notícia de la Televisió del Ripollès:

L’escrit pel qual Adrià Ballús ha estat premiat és el següent:

DUALITATS I MATISOS

DE TENBRES

El meu cosí ja m’ho havia insinuat més d’un cop.

Tu també tens aquest gèn, el de la nostra família…

Es referia a la fixació per la foscor, a l’interès pel nus, pel drama.

No crec que es tracti d’un gen parental, veig més una tradició, un bagatge estètic, segurament més que estètic…

la tenebra.

No sóc ni religiós ni ateu, seria més agnòstic suposo.

però em sembla que l’imaginari religiós es basa en aquesta dualitat atmosfèrica, en aquesta narrativa causa-efecte/ pecat-infern…

Aquests dos paisatges els trobo preciosos però el relat que els relaciona, el muntatge que els designa a ser un càstig o un premi, no veig que sigui una força natural i molt menys absoluta, ni única, ni necessàriament justa.

Això per què ho dic? On porta aquesta deconstrucció del paradís i l’avern? Doncs de moment permet sentir i viure l’infern sense sentir-se culpable si no és que recordant, identifico actes que podria millorar, llavors els miro de corregir o explicar, compartir-los, per aprendre dels errors, si ho eren.

No visc en la misèria, sóc feliç i tinc amics.

No he viscut mai en pobresa, he tingut moltes portes obertes, qui tinc al voltant m’estima i em cuida.

Llavors, per què parlo de l’infern?

Parlo del que veig, del que és viu

del que deixa rastre, del que clarifica,

jugo, em diverteixo, jugo amb tot.

Sóc conscient de que hi ha perills però crec també que aquests perills es perpetuen més amb la por que amb la curiositat.

No sé si em responc prou clarament la pregunta

Podríem preguntar a crist per què parla d’un paradís, per què somniar quelcom millor al que els meus sentits perceben. Per què perseguir? Potser per seguir?

Podríem dir als punkis: perquè llançar-se al vici quan tens una família que t’estima i un futur possiblement prometedor? Potser per ser lliures? Potser per explorar? Les conseqüències vénen després i l’eufòria és tan cega que no veus ni el cego que portes fins que els ulls se t’obren fins al clatell i t’aixeques en un psiquiàtric, l’argot de la droga és màgic i temptador, però no fa falta consumir ni un gram de cap cocaïna per conèixer la foscor, i el dolor.

Potser la pregunta seria: per què admirar els inferns?

I llavors seguiríem…

Per què la novel·la negre? Per què el CSI? Per què enfadar-se? Per què la nit?

Per què les carnisseries? Per què les ombres del teu pis?

I així fins a l’absurd…

no cal portar les coses a l’extrem

però és interessant imaginar i observar-ne els límits.

La muralla que protegeix l’Edèn de l’inframón, no són parets definitives, són en gran mesura fronteres culturals, no són límits psicològics inqüestionables, són un relat de tants…i és important, per ser lliures i crear i transformar el món en què estem vivint construir històries pròpies i comuns, diverses i riques i superar tabús i obrir les possibilitats.

Jo sóc músic, composo i toco, escric i canto i també pinto.

Què hi té a veure això amb el cel i l’infern? Doncs la imaginació (no és ben bé imaginació el que treballo i defenso, no tan sols imaginació) l’art és l’acció de recombinar idees, de jugar amb la realitat en un suport que permet la ficció, la fantasia o el retrat realista, o totes tres coses a la vegada. Per m, la religió és un relat molt important, pels anys que ha durat i durarà i per la profunditat de les seves arrels en aquesta història, la de la humanitat, però crec, també, de manera profunda, que és necessari repensar i desenterrar-les per poder-les tocar, analitzar i dibuixar. Perquè no són només arrels físiques, materials i genètiques, sinó també metafòriques, i mentre uns porten la logística del món, que tampoc deu ser fàcil de portar, els altres parlem, ens comuniquem, interpretem i potser ens caguem en algunes polítiques, critiquem i dissertem i això és molt important, ens formem un punt de vista i ens responsabilitzem de defensar-lo, argumentar-lo i transformar-lo, enriquir-lo. Me n’he anat per les branques i parlava d’arrels. Personalment, em sento lliure i feliç de parlar de coses tan profundes com el cel i l’infern, segurament un teòleg o un capellà em tractaria de pretensiós, potser tu, lector, també. Per mi, el sagrat és un cos tocable, “disfrutable”, qüestionable i, si s’escau, transformable.

Comparteix aquesta publicació: